Archivo de la etiqueta: women

A todas las niñas del mundo: soñad en GRANDE

Había una vez una princesa… ¿qué princesa ni qué ocho cuartos? Había una vez cien mujeres que querían conseguir sus metas, niñas valientes y obstinadas que no se dejaron amedrentar por la sociedad y consiguieron sus sueños. No lo tuvieron fácil en muchos casos precisamente por ser niñas pero abrieron el camino para que muchas otras pudieran permitirse, no el lujo, sino el derecho, de decidir su futuro, de dar alas a su talento y regalarnos su arte, sus conocimientos y su imaginación. El libro en cuestión es: Cuentos de buenas noches para niñas rebeldes de Elena Favilli y Francesca Cavallo.

Yo cada noche estoy leyendo a mis tres hijos (una niña y dos niños) un cuento o dos para que las conozcan, las admiren y no se olviden de que todo es posible si se lo proponen y que ser mujer antes (y desgraciadamente a veces aún hoy) ha podido ser un impedimento pero que nada les detendrá si ellos/ellas quieren.

Os lo recomiendo. Es de esas joyas que pillas al vuelo en un tuit y que gracias a Amazon tienes al día siguiente en casa. Las ilustraciones son de 60 artistas maravillosas y tampoco tienen desperdicio. Jane Goodall, Coco Chanel, Nina Simone, Ashley Fiolek, Ada Lovelace, Jill Tarter, Alek Wek, Virginia Woolf, Serena y Venus Williams son algunas de las protagonistas que encontraréis y seguramente os sorprendan algunas otras como Margaret Thatcher o Cleopatra. Además es un libro especial ya que ha salido gracias al crowdfunding más importante conseguido con una publicación. Y no me extraña.

Feliz día y feliz lectura (y ya tocaba darle vidilla al blog, ¡digo yo!)

¿Cómo te ves en 30 o 40 años?

Hoy el grupo de la facultad nos reíamos de nuestras “desgracias” porque andamos todas medio lisiadas por culpa del deporte. Bueno, en realidad por culpa de lo poco en forma que estamos. Que sí, que ya hemos saltado en pértiga la peligrosa línea de los 40 y durante nuestros también primeros 40 años de vida hemos movido mucho la lengua (somos muy habladoras) y algunas neuronas (no precisamente para la carrera) pero el body bien poco, y pasa lo que pasa. A Laura hoy le duele la rodilla, Cris tiene una tendinitis en la mano derecha y yo tengo una Epicondilitis o “codo de tenista” por haber jugado una hora (sí una hora) a Pádel en toda mi vida.

Así estamos pero por suerte, humor no nos falta en este grupo de amigas, así que nos hemos echado unas risitas por whatsapp a costa de esta imagen en la que nos visualizamos dentro de 30 o 40 años.

Yo cambiaría de orden el famoso dicho por éste: “Corpore sano in Mens sana” porque lo que realmente interesa es seguir teniendo el espíritu en forma para reínos de lo que nos venga y a eso le llamo yo “Mens sana”

Buenas tardes a todos y a todas,

Jazz

IMG_5942

Sense pits no hi ha paradís?

I sense llavis molsuts i sense cutis estirat i sense cabellera Pantene? El paradís no està on se’ns diu a les dones i cada cop més  a les nenes que hi és. El paradís està en la llibertat, en l’alegria del dret a escollir, de fer el que volem amb els que volem. El paradís és sentir-nos bé en la nostra pell,  és la salut, és no deixar-nos acomplexar per la frenètica cursa d’assemblar-nos a estereotips que no tenen res a veure amb nosaltres i què, més enllà de l’aparença idíl.lica, estan buscant també el seu propi paradís. El paradís està dins nostre, no fora. El paradís no està només en la joventut, ni en la bellesa ni en l’èxit si no va acompanyat de felicitat. Hi ha més paradís en qualsevol àvia estimada que en la Miley Cirus i les seves tones de likes i followers. Hi ha més paradís en una professora admirada que en una jove actriu afalagada avui i oblidada demà. Hi ha més paradís en els meus pits petits que en la talla 100 de moltes dones que no s’agraden. Hi ha més paradís en la darrera pel.lícula de Trueba que a qualsevol capítol de Sexe a Nova York. Per sort cada cop ens enreden menys i cada cop som més crítiques amb els què ens bombardegen amb imatges perfectes i comentaris nocius i sexistes. Inclús hi ha més paradís en 4 filtres d’instagram que en una cirurgia precipitada per la manca d’autoestima. Perquè no hi ha dona més irresistible que una dona feliç. Benvingudes a la república independent de la nostra felicitat.

 

Seran els 40 que ja no estic per «pijades»?

M’apropo vertiginosament cap als 40 i no és la maduresa (perquè no puc presumir d’haver madurat en el sentit estricte de la paraula) però sí que noto que he fet un clic amb algunes coses. La més destacable potser és que les pijades ja no em van com abans, inclús podria afirmar que de vegades em fan vergonyeta aliena. Les marques, les modes i el que diran només m’interessen per analitzar-les com a fenomen però crec que començo a estar bastant immunitzada. Sí en canvi em continuen agradant i podria caure en els bons teixits, els objectes amb personalitat, amb bon disseny i en les coses que em poden afavorir, però d’això a comprar X marca o la seva imitació per vanitas vanitatis NOOOOO. Segurament és de les millors coses de fer-se gran de veritat, que fas una mica de neteja de tot allò que consideres superflu i no t’importa el veredicte del què t’analitza de dalt a baix quan et veu, per suspendre’t o aprovar-te amb la seva mirada. De converses banals i frívoles ja n’he tingut prou durant els últims 30 anys i amb la que està caient, les trobo quasi pecaminoses. Sé que cadascú és com és i no m’atreviria a jutjar a ningú, però simplement: AMB MI QUE NO HI COMPTIN. Parlem de cuina, de maquillatge, de música o de viatges, de Zara o de política, de joguines, de ioga, de col.legis, de cinema o d’homes, perfecte sí, parlem de tot plegat, però si us plau, deixem-nos de tòpics, d’aparences, falses modèsties  i d’ínfules absurdes. Tinc sort de tenir al voltant gent amb històries vitals molt interessants, gent amb molta vida interior, inquieta, crítica, apassionada i per damunt de tot B O N A. També és cert que a aquestes alçades del partit, entre la família, la feina, els amics i els conills d´índies només em queden unes horetes esgarrapades per un cinema, un llibre, una ionquisèrie, 5 twitts, dos instagrams, molts petons i aquest bloc. És així, ara toca escollir i despendre’s del que a un ja no li suma i més aviat li resta. Cadascú amb “lo” seu i jo amb els 40 que ja toquen a la porta. No diuen que els 40 són els nous 30?

L’estil és la forma que tens de pensar sobre tu mateix: Iris Apfel

Imagen

Jo de gran vull tenir l’esperit de L’Iris Apfel.  Amb 92 anys no para quieta: decoradora, dissenyadora, professora, amant de l’art, de les coses boniques i de la vida. Una curiositat que fa que tothom la vulgui conèixer perquè no es regeix per cap canon establert dictat per les modes ni els mitjans sinó pel seu propi criteri que la va fer combinar peces de roba tirades de preu amb complements d’alta costura i quan no, amb els seus propis dissenys de “rara avis” (així es diuen) fa ja moltes dècades.

“L’estil és una actitud, tenir curiositat sobre tu mateix, t’has de conèixer i si tractes d’imitar el look d’un altre no l’encertaràs mai”- diu Mrs. Apfel.

El Museu d’Art Metropolità de Nova York ha fet una exposició amb la seva roba, ha tingut clientes com la Greta Garbo, la Patricia Nixon i l’ Estée Lauder i ha decorat la Casa Blanca per nou presidents, quasi res però el què més em fascina és el que desprèn, una llibertat total que només conquisten els que deixen de patir pel què diran. Ara es riu d’haver-se convertit en una estrella geriàtrica i és que d’humor en va plena, com ha de ser. Definitivament, jo de gran vull ser com ella. Això sí, no li agrada gens la tecnologia perquè opina que ha fet a la gent jove més avorrida i que ara no sap parlar ni comunicar-se (raó no li falta). Però jo gràcies a la tecnologia us puc escriure sobre ella en un bloc 😉

Aix poder-la conèixer seria….!

A les dones també ens agrada el sexe.

Imagen

Sí, a les dones de Barcelona i d’arreu del món ens agrada el sexe. Algunes ho diuen, d’altres ho insinuen, unes poques ho criden i moltes ho amaguen però a les dones de Barcelona com arreu del món i com als homes, també ens agrada el sexe.

D’un temps ençà sembla que hi ha menys tabú i inclús està bé i és modern dir-ho obertament. Avui i aquí, tenim bons exemples de cineastes, escriptores, poetesses i blogueres que ens inspiren i ens conviden a gaudir d’aquest tema des de les mil vessants que hi ha sense embuts, parlo amb admiració de l’Erika Lust, la Roser Amills i l’Alena Kh. entre d’altres, que han sabut comunicar la seva feina sense quedar estigmatitzades per tabús i etiquetes retrògrades.  Jo personalment les felicito, les segueixo vivament a la premsa i a les xarxes i serveixen d’inspiració per totes les dones que no només som mares intel.lectualment inquietes, laboralment actives i socialment activistes sinó també dones amb ganes de gaudir del sexe amb totes les lletres. Perquè el sexe és vida, és creativitat, és diversió, és amor, és compartir, és humor, és gaudir i és i serà el que nosaltres vulguem que sigui, oi amor?

Recomano que us mireu el que fan:

http://www.erikalust.com/

http://www.roseramills.com/

http://intersexciones.com/

Per cert, m’oblidava d’una de les més sexis i de les més intel.ligents:

http://www.dadanoias.net/

Jo volia ser la Farrah Fawcett

la foto-99   securedownload-3

Des de ben petits un 70% dels nens volen ser lleons o superherois i superheroïnes amb força, invencibles, lluitadors i sense por. Un 20% volen ser cadells mimosos. Un  3% volen ser camaleons, eriçons o pingüins  (els més originals) i un 7% evidentment volen ser Darth Vader.

Després passa que creixen i “els dolents” molts cops acaben no sent-ho tant mentre que els herois són sovint temptats pel costat fosc i acaben rescatats per “gallines” i “formigues” molt més assenyades.

A la vida tots juguem un rol, el que hem escollit, el que ens han imposat o el que la circumstancia ens demana.  De petits són jocs que ens ajuden a reafirmar-nos però a mida que creixem, adquirim característiques d’estereotips (de pel.lis, comptes, mites), façanes que ens ajuden a identificar-nos i moure’ns segons uns esquemes prefixats. Jo tinc tres fills i vaig veient els diferents papers que “interpreten” durant els anys i molts cops  em ric recordant allò de “dime de  qué presumes que te diré de qué careces” .

Jo sempre vaig voler ser la Farrah Fawcett a Els Àngels de Charlie i em vaig haver de conformar amb la Sabrina.  Ara segurament seria la Cactus de les Supernenes. Al final, de tot s’aprèn.