(Foto de Colita 1967)

L’altre dia, tot fullejant un llibre de fotos sobre la Gauche Divine, aquest moviment barceloní d’intel.lectuals i artistes burgès i d’esquerres dels anys 60 i principis dels 70, vaig veure aquesta foto del Floquet de neu que em va emocionar. Data del 1967 i està feta per la gran fotògrafa del moviment, Colita, a la qual la Pedrera li dedica una exposició. A la foto surt amb un l’altre reconegut fotògraf, l’Oriol Maspons i diu que Floquet va ser la musa de la Gauche Divine. Jo això no ho puc assegurar però el que sí puc dir és que desde ben petita, aquest goril·la albí també va ser la meva musa i la de ben segur molts nens que com jo l’adoràvem, una criatura que va arribar a ser un símbol de la ciutat de Barcelona i l’animal més emblemàtic que ha viscut al Zoo. Era únic, simpàtic, pelut i blanc com un peluix, l’estrella de la ciutat. Era d’aquelles coses que creus que mai marxaran, que formen part de la teva infantesa, dels teus records de diumenge, de converses i de la teva propia idiosincràsia.

Va néixer el 1964 a la Guinea Equatorial (antiga colònia espanyola) i amb dos anys (uns caçadors van matar a la seva mare) va ser traslladat a Barcelona sota la tutel.la de l’especialista en primats Jordi Sabater Pi que va pagar 10.500 pessetes. Durant la seva vida va tenir 22 fills amb 3 femelles i va arribar a conèixer els seus néts. El Zoo sempre va esperar que algun descendent sortís albí com ell però no va ser així. Va morir al voltant dels 39 anys (els goril.les viuen una mitja de 25 anys a la selva) per càncer de pell a causa del seu albinisme i el van eutenesiar després que cues i cues de visitants l’anéssim a dir adéu per última vegada el 2003.

Em fa molta pena que els meus fills no l’hagin conegut, era un miracle de la natura, quasi màgic.

 

http://www.lapedrera.com/es/exposiciones/fotografia/colita-porque-si

 

 

Publicado por maresdebarcelona

Licenciada en periodismo, creativa publicitaria y fundadora de www.istillmiss.com animalista, feminista, pacifista y madre de 3 fuentes de inspiración constante: Bruna, Mauro y Jorge.

Únete a la conversación

2 comentarios

  1. Tens raó, és una llàstima que els nostres fills no el puguin veure. Quan hi penso em recorda el que era Barcelona abans… quan m’agradava tant i tant…
    Molt bonic el post 🙂

  2. Potser és una mica lleig, el que escriuré, però és el meu record principal del Copito: acostumava a cascar-se-la davant la mirada atònita dels nens barcelonins que, desconcertats, jo la primera, preguntàvem a les mestres: «què faaaaaa?» I una altra activitat predilecta: escampar els mocs pel vidre… Era francament graciós i antipàtic (combinació que també es troba en alguns humanoides). Petons, guapa.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.