Archivo de la categoría: opinió

Como en La casa de la Pradera.

Cantan, las oigo, cada mañana. Deben ser las cotorritas de Barcelona, esas que han traído polémica porque se han miltiplicado de un tiempo para aquí. Impertérritas al mar humor de la gente en enero, a las ganas de saber si Puigdemont finalmente volverá y en calidad de qué, ajenas al sueldo que cada vez nos cunde menos y al fríocalor que nos trastoca. Cantan y las oigo cada mañana ¡un lujo de despertador entre amazónico y bucólico! Como decía la científica Jennifer Ackerman, ”los pájaros recuerdan piensan, sienten, hacen regalos y aman” y a mí me regalan unas mañanas alentadoras, será que soy muy pajarera. Digamos que como si estuviera en la mismísima Casa de la Pradera y no en el centro de Barcelona.

Que tengáis un buen día.

 

Barcelona 07 07 2017 Cotorras en el Parc de la Ciutadella Foto Ferran Nadeu

 

 

 

 

 

Floquet de neu, la musa de la Gauche Divine i de molts de nosaltres.

(Foto de Colita 1967)

L’altre dia, tot fullejant un llibre de fotos sobre la Gauche Divine, aquest moviment barceloní d’intel.lectuals i artistes burgès i d’esquerres dels anys 60 i principis dels 70, vaig veure aquesta foto del Floquet de neu que em va emocionar. Data del 1967 i està feta per la gran fotògrafa del moviment, Colita, a la qual la Pedrera li dedica una exposició. A la foto surt amb un l’altre reconegut fotògraf, l’Oriol Maspons i diu que Floquet va ser la musa de la Gauche Divine. Jo això no ho puc assegurar però el que sí puc dir és que desde ben petita, aquest goril·la albí també va ser la meva musa i la de ben segur molts nens que com jo l’adoràvem, una criatura que va arribar a ser un símbol de la ciutat de Barcelona i l’animal més emblemàtic que ha viscut al Zoo. Era únic, simpàtic, pelut i blanc com un peluix, l’estrella de la ciutat. Era d’aquelles coses que creus que mai marxaran, que formen part de la teva infantesa, dels teus records de diumenge, de converses i de la teva propia idiosincràsia.

Va néixer el 1964 a la Guinea Equatorial (antiga colònia espanyola) i amb dos anys (uns caçadors van matar a la seva mare) va ser traslladat a Barcelona sota la tutel.la de l’especialista en primats Jordi Sabater Pi que va pagar 10.500 pessetes. Durant la seva vida va tenir 22 fills amb 3 femelles i va arribar a conèixer els seus néts. El Zoo sempre va esperar que algun descendent sortís albí com ell però no va ser així. Va morir al voltant dels 39 anys (els goril.les viuen una mitja de 25 anys a la selva) per càncer de pell a causa del seu albinisme i el van eutenesiar després que cues i cues de visitants l’anéssim a dir adéu per última vegada el 2003.

Em fa molta pena que els meus fills no l’hagin conegut, era un miracle de la natura, quasi màgic.

 

http://www.lapedrera.com/es/exposiciones/fotografia/colita-porque-si

 

 

La capacitat de pensar és la única cosa que ens pot allunyar del mal: Hannah Arendt.

Imagen

Hi ha pel.lícules que et provoquen una sotragada interior, que et remouen, et sacsegen i en fan despertar del teu acomodat dia a dia per elevar-te, mirar i pensar més enllà en la vida, la justícia i el valor dels què un dia decideixen fer un pas endavant amb el seu pensament alliberant-nos del borreguisme imperant. Va ser amb Hannah Arendt diumenge, al Verdi, que em va passar. La pel.lícula és un poderós biòpic sobre la filòsofa i periodista Hannah Arendt, dirigit per Margarethe von Trotta, coetània de Fassbinder. L’argument cobreix l’etapa en què Hannah és enviada a Jerusalem per seguir el judici  del criminal nazi Adolf Eichmann. Allà desenvoluparà un controvertit informe sobre la banalització del Mal. Però més enllà de l’argument, el missatge és molt actual (Síria per exemple) doncs els dimonis del totalitarisme segueixen voltant pel món, així com l’afany de lobotitzar a la gent cap a una o altra creença. És molt fàcil posar etiquetes, trobar culpables per expiar els pecats de la historia (i personals) i no pensar més enllà. No obstant caldria sempre intentar ENTENDRE, que sovint és la base per APRENDRE pel futur. Més que mai és necessari mantenir-se alerta en el pensament lliure per no caure en judicis polítics i en organitzacions que s’erigeixen en possessió de l’única veritat i que utilitzen sovint mitjans similars als que condemnen. Hannah Arendt va parlar clar, alt i va perdre amics per defensar la raó sense banderes ni ideologies. Al final de la pel.lícula, el seu marit li pregunta si veient tots els que l’han abandonat i jutjat, ho tornaria a fer. I ella diu que sí, tant de bo tots fossim tan lliures i tan valents.

P.D. No us la perdeu.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=OK9abp9VvmY&w=560&h=315]

http://www.cines-verdi.com/barcelona/pelicula/hannah-arendt/

http://en.wikipedia.org/wiki/Hannah_Arendt