Al final, com diu en Guy Kawasaki, o ets diferent… o ets barato.

Fa pocs dies vaig veure l’entrevista que li va fer al desembre en Didac Lee al Toni Segarra on parlaven d’emprenedoria, de publicitat, de vocacions i, sobretot, d’ells mateixos, i va sortir aquesta frase que em va fer pensar molt. Quanta raó! Tots som community managers, consultors, fotògrafs, web masters, emprenedors, coachers, “creadors de valor”, experts en marketing, planners, bloggers, social media strategist, agitadors socials, etc. a 1200 euros mensuals. Sí, excepte ells dos i 4 més, els altres en teoria fem el mateix que podria estar fent un altre exactament pel mateix preu i amb el mateix estil. Que trist no? I què passa si treiem pit i intentem potenciar les habilitats que ens diferencien? Doncs que no s’adeqüen al càrrec, a la companyia, a l’editorial, al briefing, a la mirada del consumidor, client, societat i …. Next please!

Valorem i beneïm els que aconsegueixen fer els seus somnis realitat amb idees trencadores però no ens atrevim a fer-ho. El salt al buit sense el pa a la bossa angoixa. I les marques igual, és millor fer el mateix a preu de saldo i treure marge en qualitat que no invertir a millorar i diferenciar el producte encara que el cost pugi. Tot “mainstream”, això sí, amb etiquetes eco-friendly-lover. Així ens va a tots. Com ovelles fent el que veiem fer i com ens diuen que copiar és millor que innovar (perquè som tontos/pallussos) doncs apa… És cert que molts dels que han aconseguit destacar al món de l’art, de l’empresa o de qualsevol àmbit laboral tenien darrere una seguretat econòmica que els va permetre fer-ho però també n’hi ha d’altres que es van arriscar i molt.

Ara proliferen les frases d’autoajuda que ens reconforten mentre seguim picant pedra esperant que guanyi el nostre equip de futbol i ens animi la setmana laboral. No tenim més, perquè les estadístiques no enganyen, som barats i els polítics directament saldos.

Jo qualsevol dia obriré un cafè-teatre per “cobayistes” si tinc pebrots! #Ahílodejo.