21, 22, 23 i 24

la-foto-1-1 la-foto-8 la-foto-9

Un Sant Joan tan bonic i tan real narrat al bloc de l’Anna Serrat! Val molt la pena…

https://bellafigliadellamore.wordpress.com/2014/06/26/21-22-23-i-24/

Un viatge familiar amb crits, nervis, algun insult, riures i un repertori de música molt irregular (i mai a gust de tothom):

—Totes les cançons de Txarango són una merda!

—Doncs mira que Rather be…

—Jo vull Malú!

—Nens, he creat un nou directori.

—Buf, un nou niu de merda!

I “Paco, Paco, Paco, que mi Paco. Paco, Paco, Paco” i també alguns d’aquells moments tan especials i emocionants —que no faltin, per favor—: un viatge tipiquíssim, en definitiva.

Ja hi som!

—Nens, mireu que bonic està el Montseny.

Però als nens no els interessa el més mínim el nivell estètic de la muntanya, com tampoc aprecien la majestuositat i la bellesa dels castanyers de davant de casa. Nosaltres no ens cansem de comentar-ho (el Jordi és el de la muntanya, jo la dels castanyers) i ells no es cansen d’ignorar els nostres comentaris. Ja és això, ja es això, desenganyem-nos.

Viladrau.

A la primera apertura de porticons, aaaah!, un escorpí que vol entrar a casa. Unes bones hòsties amb la sabata, algun critet més i llestos: ara només es tracta d’una reducció de sucs i de massa sòlida i fosca, que té un volum ridícul al costat del que tenia en vida. A continuació, la bronqueta de rigor:

—No calia matar-lo, collons.

I tant que calia, cony, volia colar-se a dins! Haver-se quedat a la muntanyeta. A la muntanyeta boniqueta. Ja, ja, ja. Seguim.

A la maleta, nens, a la maleta: el traje de bany és a la maleta. La Mia ja el porta posat i sense haver preguntat on era, visca l’astúcia femenina, reina meva.

Un dinar ràpid al porxo i cunyats als que em ve de gust veure, i un nebot que em passa un pam d’alçada, i un altre nebot que ja ha estat segrestat per la meva filla, i una neboda fillola que em coneix més aviat poc i que no sap gaire si riure o plorar quan es troba als meus braços. Salvada, he tingut sort: el collaret de colors que porto es converteix en l’objecte més interessant del món i li fa oblidar el dilema anterior.

I sol, molt sol, sense cap necessitat (meva) de banyar-me en una piscina d’aigua gelada. Sol que m’escalfa i que m’obliga a tancar els ulls, mentre escolto amb auriculars les cançons que em fan viatjar on vulgui, tan lluny com calgui, en espai i en temps. Avui no vull recordar ningú, ni vull evocar cap situació concreta. Avui només vull sentir aquella eufòria, aquell “oh, quin gust, per favor”, aquella sensació de què sóc molt afortunada.

A la tarda, una novetat, va, ho provarem: una masterclass de zumba. Per descomptat, sóc de les alumnes més velles i també per descomptat, el meu nivell és escandalosament baix. Sempre he estat perfectament conscient de la meva falta de gràcia per al ball, 40 anys són molts per descobrir-ho, però ara constato que no sóc capaç de seguir ni dos dels passos proposats per l’animosa monitora: sóc arítmica, pato i em sembla que inclús una mica idiota, així que abandono la classe a la quarta cançó. Amb el cap baix i la moral per terra (l’aixella intacta, això sí) sec a una de les taules de fora i demano una cervesa. Això també està bé, trobo, una canyeta a mitja tarda també em fa sentir privilegiada. Una mica de diari sota el sol, que miraculosament encara aguanta, una salutació amb la barbeta per aquí, una mica de Twitter per allà… I, va nens, anem a comprar unes coses a la plaça i a casa. Abans de pujar, passem per casa l’àvia i m’ofereixo per ajudar amb la Carla. Llavors, una altra sorpresa: després de tres fills, a bany diari, he oblidat com es banya un bebé i la meva destresa per a la tasca és absolutament nul·la. La nena en cap moment perilla, només faltaria, però la meva falta d’habilitat és digna d’admirar (per cert, inclou diversos cops de colze súper forts a la mampara de la dutxa). En contrast amb els plors de la nena, riem molt, amb la meva companya d’aventura, una cunyada, també tia de la criatura i igual de justeta que jo en el desenvolupament del bany infantil. Però la situació em fa pensar: que fort, com si no ho haguessis fet mai a la vida, és increïble, com es perden les coses, quina llàstima. Mentre remeno la crema de carbassó recordo el lamentable espectacle zumbero que he protagonitzat fa unes hores i encara em sento més vella. De seguida em corregeixo a mi mateixa: això no és de gran, això és de patosa i ho has estat tota la vida, t’hagués passat igual fa 20 anys. I somric mentre poso pa a torrar.

22
Em desperto a causa d’un malson espantós, d’aquells que em fan incorporar de cop i que em treuen un crit aspirat de la boca. Uf, uf, sort que no és de veritat, quina angoixa més tremenda, per favor. Per què somio tantes coses i sempre tan macabres? Està clar que això vol dir alguna cosa, o moltes coses… Però tinc dos bones notícies: són les 8 i pico i tothom dorm… mmm … Benvolguda falsa soledat! Surto de puntetes de la cuina, amb un cafè amb llet i un paquet de galetes Chiquilín per estrenar, i després a seguir disfrutant: posició horitzontal de nou, sota una manta, amb “Las tres bodas de Manolita” a les mans. Com m’agrada l’Almudena Grandes, que bé que escriu i descriu, no em cansen gens les seves novel·les de la guerra civil espanyola, i com m’arriben a emocionar: voldria que no acabessin mai. I que terrible haver viscut en aquesta època… Què hagués fet, jo? Ni mitja heroïcitat, això segur, i molt probablement morir de gana o, literalment, de por. A la primera de canvi, n’estic convençuda.

Ploro, a moco tendido, a la pobra Manolita per fi li surt alguna cosa bé, i també somric davant d’una expressió que no coneixia i que em fa gràcia: “Estás tolay”. Després buscaré d’on ve, a veure si ho trobo, i buscaré informació de l’”Orejas”, i de Cuelgamuros i de… Ho vull saber tot… Que cabrons, quin fàstic… I de repent una cara amb els ulls inflats, amb els cabells despentinadíssims, que riu mentre camina cap a mi, i una altra, un cap rapat com un kiwi que també s’estira a sobre meu, i molts petons i tanco el llibre, Almudena, perquè ara he de mossegar un cul ters i apretat i he de preparar llets amb Cola-Cao, i després ja no disposaré del nivell de concentració que mereixes. Ara algú es lleva per anunciar que surt a esmorzar i a llegir el diari, no sense abans haver fet algun comentari sobre l’insuportable desordre de la casa. Adéu, adéu, rei, i torna amb un altre humor. I si tant et molesta el desordre, ordena i calla… No val la pena reproduir aquest diàleg tan de repetició… Següent tema, per favor.

De nou al sol:

—Nens, veniu, que us poso crema.

—Ai, mamà, que pesada, no cal.

—Clar que cal, burraquillos.

Quan aprendran que és molt més astut obeir a la primera que perdre el temps amb discussions inútils que només serveixen per minar la meva paciència (ja escasseta)? Ja em puc tirar, ja em puc tirar a l’aigua? No, no, clar que no, encara no.

I apareixen tres adolescents amb pantalons curts ensenyaculs i marcafigues, totes tres, uniformades.

—Però això que vol dir?

—Ui, això no és res, ara follen molt abans.

—Totes o algunes? Perquè les avançadetes sempre han existit, a la nostra època també n’hi havia.

—Totes, totes.

—No m’ho crec…

Conversacions lleugeres amb olor de coco i de clor. I terres de tova bullint coberts de peces de Lego que et claves als peus cada dos per tres. I, mira, ja arriba: Papàààààà! Suat, embotit a dins d’una peça de lycra horrible, i bruta de fang, amb les cames esgarrapades i d’un humor excel·lent.

—No sabeu com he disfrutat, no sabeu com estava la muntanya.

Va, està simpàtic, i molt guapo: em mossegaré la llengua, no diré res.

I el Jan? Ja està, ja ens l’ha tornat a fotre i ha marxat dissimuladament per enganxar-se a l’Ipad, o al telèfon, o a l’itouch. Jan, cony, baixa a banyar-te o et quedes una setmana sense maquinetes… Putes maquinetes!

Una mica més de sol, ara ja no pica, i subtils remenades de cadera sobre la tumbona: “…estar contigo, vivir contigo, bailar contigo, tener contigo una noche locaaaaaa, ay besar tu boca…”. Dutxa i primeres morenors detectades al mirall, amb certa satisfacció, així com l’arruga vertical de l’escot, també detectada a l’instant i cada dia més marcada, hòstia. Però estic bé, tinc sensació de vacances, em sembla que jo també estic aprenent a fer caixetes i a obrir-les i tancar-les quan vull: ara no vull pensar en determinades coses i puc fer-ho, puc no pensar-hi. Només se m’escapen uns fils d’aroma o de fum, de tant en tant, que em fan de recordatori però que no adquireixen cap protagonisme. O al revés, ara sí, ara vull aquest pensament al davant de tot: obro la caixeta i aspiro intensament… Molt bé, nena, dominant la ment. Sí? Vols dir? No, no, clar que no, tonteta, depèn del grau d’angoixa… En qualsevol cas, em sembla que ho faig una mica millor que fa un temps, em sembla que sí.

I de nou una canyeta sobre la taula, mentre els nens han estat arrossegats pel seu pare, completament a contracor, a fer una excursió memorable a la muntanya. La Mia se n’ha lliurat, pujaran més enllà de Sant Segimón, i juga als columpios, davant meu. I al costat, cares conegudes que semblen portar una patata a la boca quan parlen, ¿sabes? Després de tants anys, no deixa de cridar-me l’atenció, però, traiem-nos la careta, escoltar converses alienes sempre m’ha resultat de gran interès. M’hi poso bé, trec el mòbil i començo a jugar al 2048: el 2 amb el 2, que fan 4, i aquest 4 amb l’altre 4, ja tinc un 8 taronja. I mentre combino números amb cara de pòquer no perdo el fil del que es diu una mica més enllà:

—¿Quieres aguita, Gonzalito? Díselo a papi, cariño, dile: ¡Quero aba!

I apareix una amiga a qui fa temps que no veig, muá, muá, ei!, no sabia que pujaves! Seu aquí, seu, vols prendre una cervesa? I algú em diu que ha identificat la Mia com a filla meva sense conèixer-la de res, només perquè és pastada a mi. I sé que no és veritat però em fa molta il·lusió sentir-ho. I hola, Paula, reina, com esteu? Com et trobes? Passa la tarda, i evidentment, ens acabem posant un jerseiet (i jo, personalment, començo a sospirar per uns mitjons i unes bambes).

Vinga, a casa, que és hora de sopar. A la banyera! Després, mongeta verda. Calleu, estalvieu-vos les queixes, només serviran per posar-me de mal humor, i avui heu menjat arròs, i ahir espaguetis, i crema de carbassó, o sigui que no és veritat que sempre preneu el mateix primer plat. Mia, pobra de tu que ploris per això, pobra de tu, eh? Et donaré un bolet. Calleu, cony. De segon salsitxes i després un iogurt o, si preferiu, també hi ha flams.

Bona nit, reis, feu-me un petó. Us estimo.

23
Avui és la verbena! Un matí amable, repetitiu i amable. I tenim convidats a dinar: la Mireia i els nens, el Raimon ha hagut de baixar a treballar. Doncs vinga, marchando una de dinar fàcil, menú infantil i conversa agradable. I de postres coca, naturalment.

La tarda és descaradament tonteta, com totes les tardes prèvies a un gran esdeveniment, durant les quals la gent sembla no poder-se permetre fer vida normal. La Mia i jo estem més penjades que una pera mentre els nens juguen a futbol i el Jordi fa esport, qualsevol esport. Bueno, mira, veurem com pengen les banderoles de paper i preparen les taules per sopar. I vinga, et convido a uns ganchitos, reina, i mentre jo faig el crucigrama de Fortuny, tu dóna una volteta amb la bici. I després podem buscar els 8 errors de LaPlace, com els dimecres d’hivern, al Molí Vell, mentre esperem que el Toti torni de piscina. I que moníssima que et trobo, i com et brillen els ulls cada vegada que veus una diferència entre les dos il·lustracions.

Bueno, s’acosta l’hora. Nens, és bàsic portar texans llargs, així no us cremareu les cames. Sopar amb amics, bromes, riures i un “ojalà” que em fa pensar que quina pena, la pobra noia que el diu. I comencen els putos petardos, i anar fotent mossegades de botifarra en mig d’aquells núvols de pólvora pestilent. I nens, vigileu, i qui és aquell imbècil del jersei verd, que ja es veu que acabarà a urgències de Vic? I més putos petardos, i el meu tros de coca amb tota la fruita confitada de la taula al damunt, perquè tothom se la separa, que burros, si és el més bo, especialment la taronja. I papà, encén-me una altra bengala, i vine a veure la traca que tenen aquells nens, i xin-xin, i on són els pares del nen de verd? I pensar que en el fons els meus fills són bastant obedients i responsables, i que el seu pare i jo no ho fem tan malament, i que tinc moltíssims motius per sentir-me afortunada. I el coll i els ulls irritats pel fum dels putos petardos, malaguanyat fum als pulmons, qui pogués fotre’s un paquet sencer de Marlboro light. I, Toti, para de fer tonteries o te’n vas a casa. Vale, mamà, però puc un Aquarius? I aquella mirada tan dolça, sobre aquell somriure emmarcat per dos foradets que em resulten absolutament irresistibles. I l’orquestra que toca cançons desenfadades, i la intensitat de la pirotècnia que ja va decreixent, gràcies a Déu, quina poca gràcia que tenen els petardos. I, mira, ja hi ha un nen petit que plora, es veia a venir. I, va, guapos, marxem? Sí home, que és Sant Joan!

Ui, sí, ja és 24: felicitats, Jan, guapo. Gràcies, gràcies, però quin agobio que tota la taula dels adults et miri i et feliciti, quan ets un preadolescent desgarbat amb ganes de contradir-ho tot i de matisar cada una de les paraules dels teus pares. I que gran que estàs, fill meu, i que guapo. I va, prendré un gintònic, què collons, i un hola per aquí, i un què tal per allà, i un encara no voleu marxar? Xin-xin, i anar oferint jerseis, i anar-me recol·locant el mocador. No teniu fred? I tot el terra ple de merda, papers cremats, caixes i envoltoris buits, i de repent un partidet de futbol infantil, a aquestes hores, quin poc criteri, per favor, i quatre gats, possiblement els més beguts, que ballen. I finalment unes cames que se m’enrosquen a la cintura: ara sí, mamà, ara sí que me’n vull anar a dormir. I el jersei i els cabells et fan olor a pólvora, pobreta, i són gairebé les dues de la matinada.

Renteu-vos les dents, reis, us heu divertit? Bona nit. Us estimo.

Ja al llit, un pensament recurrent: se’n recordaran, els nens, d’aquestes coses? El Jordi sempre diu que si ara ens moríssim la Mia ens oblidaria completament, no tindria records, que m’ho jura, que ell ho sap perfectament. I que el Toti no en tindria gaires, i que el Jan sí, algun sí. No m’ho crec, no m’ho puc creure, no m’ho vull creure de cap de les maneres. Però igualment hem de procurar no morir-nos, encara, i faig un petó a la nuca que tinc al costat, a un pam, abans de girar-me a dormir.

24
Això ja s’acaba i el clima sembla que ho sap molt bé. Al menys no ha donat pel cul durant el gruix dels dies de festa, que ja és molt. Però avui, en definitiva, el sol ens el pintarem a l’oli. Va, un altre rentaplats i aprofito per fregar les cassoles. I no m’equivoco, ho faig bé, sembla que després de tant temps per fi he interioritzat que en aquesta cuina l’aigua calenta és la del costat blau de l’aixeta. Sóc gat vell.

Vinga, més Manolita i més llàgrimes d’emoció. I a les onze i pico tothom dorm i començo a obrir porticons, i a estirar-me a sobre de cossos molt més petits que el meu. T’agrada despertar-te sentint el sobrepès de la teva mare? Se’ls escapa el riure, però es fan els durs: ai, mamà, deixa’m! I mentre, al carrer, el típic torracollons d’hòstia i mitja que s’ha guardat mitja bossa de petardos per tirar-los al matí, fora de context, que encara fan més ràbia.

I una estona al jardí, i baila con el hula-hop, baila con el hula-hop, molt bé, Mia, molt bé, Toti, i mira!, un esquirol que passa per sota la taula i s’enfila a l’avet del mig del jardí. Felicitats una altra vegada, Jan, i petons, i avui podràs triar el sopar. I ara, oooooh!, una tempesta de l’hòstia, amb pedra i tot. Viladrau és inconcebible sense tempestes d’aquest tipus, de les que provoquen pampallugues als llums i et fan anar corrent a localitzar les espelmes. Però aquesta vegada no em queixo, està bastant ben col·locada, això ja s’acaba. Vinga, dinem, recollim i al cotxe, que Barcelona ens espera.

I arribar a casa, que no només és entrar al lloc on vivim. És tota una sensació, una sensació càlida com una abraçada que no em pot agradar més. I, va, dutxes, Picolinis a gogó, sumaia de Viladrau, Coca-Cola sense cafeïna i gelat.

Renteu-vos les dents, i que grans que esteu, i feu-me petons, i que vells que ens fem, i bona nit, reis. I com us estimo a tots.

(Seguiu https://bellafigliadellamore.wordpress.com )