M’apropo vertiginosament cap als 40 i no és la maduresa (perquè no puc presumir d’haver madurat en el sentit estricte de la paraula) però sí que noto que he fet un clic amb algunes coses. La més destacable potser és que les pijades ja no em van com abans, inclús podria afirmar que de vegades em fan vergonyeta aliena. Les marques, les modes i el que diran només m’interessen per analitzar-les com a fenomen però crec que començo a estar bastant immunitzada. Sí en canvi em continuen agradant i podria caure en els bons teixits, els objectes amb personalitat, amb bon disseny i en les coses que em poden afavorir, però d’això a comprar X marca o la seva imitació per vanitas vanitatis NOOOOO. Segurament és de les millors coses de fer-se gran de veritat, que fas una mica de neteja de tot allò que consideres superflu i no t’importa el veredicte del què t’analitza de dalt a baix quan et veu, per suspendre’t o aprovar-te amb la seva mirada. De converses banals i frívoles ja n’he tingut prou durant els últims 30 anys i amb la que està caient, les trobo quasi pecaminoses. Sé que cadascú és com és i no m’atreviria a jutjar a ningú, però simplement: AMB MI QUE NO HI COMPTIN. Parlem de cuina, de maquillatge, de música o de viatges, de Zara o de política, de joguines, de ioga, de col.legis, de cinema o d’homes, perfecte sí, parlem de tot plegat, però si us plau, deixem-nos de tòpics, d’aparences, falses modèsties  i d’ínfules absurdes. Tinc sort de tenir al voltant gent amb històries vitals molt interessants, gent amb molta vida interior, inquieta, crítica, apassionada i per damunt de tot B O N A. També és cert que a aquestes alçades del partit, entre la família, la feina, els amics i els conills d´índies només em queden unes horetes esgarrapades per un cinema, un llibre, una ionquisèrie, 5 twitts, dos instagrams, molts petons i aquest bloc. És així, ara toca escollir i despendre’s del que a un ja no li suma i més aviat li resta. Cadascú amb “lo” seu i jo amb els 40 que ja toquen a la porta. No diuen que els 40 són els nous 30?