Archivo de la etiqueta: barcelona

Todas las realidades convergen en un punto

Este domingo fuimos a comer toda la familia al Café Turó. Bajábamos de pasar las vacaciones de verano y pensamos que nada mejor que una buena comida para combatir el bajón de volver al asfalto de Barcelona, a la rutina de las obligaciones que marca el reloj y los días que se acortan.

Al llegar, hacía tanto calor, que pensamos que lo mejor era comer dentro y justo cuando subíamos los escalones para entrar, se nos coló nervioso un perro grande de color negro. El encargado, muy amablemente, nos dijo que no podían entrar perros y le respondimos que no venía con nosotros pero que parecía desesperado buscando a alguien. El chico entonces lo miró con atención y se acordó de que hacía un rato había estado con su dueño en la terraza. Miramos si en el collar llevaba por casualidad el teléfono para llamar y por suerte lo pudimos localizar. Su dueño, un chico extranjero que había perdido el perro por el Turó Park, vino rápidamente a buscarlo con una expresión de agradecimiento que no le cabía en la cara. ¡Qué contentos nos pusimos todos!

A continuación nos sentamos en los sofás forrados de terciopelo rojo del fondo de todo, justo al lado de una mesa donde un señor de unos setenta años comía tranquilamente mientras hojeaba el diario. Los niños se fijaron en seguida en sus pintorescas chanclas con suela de césped y me las señalaron disimuladamente con los ojos. Al cabo de poco rato, estábamos entregados al disfrute de nuestros platos favoritos. Los niños con sus sabrosas hamburguesas completas y nosotros con nuestro tataki de atún, las alcachofitas fritas y los tacos de filete en salsa. Todo transcurría «con normalidad», comiendo, los niños riendo y jugando… el jolgorio habitual mientras nosotros intentábamos poner un poco de orden, sobre todo por nuestro vecino de mesa, que seguramente no había elegido este restaurante para escuchar canciones de los dibujos de la tele ni esquivar alguna bola de pan. Sobra decir que con 11, 8 y 6 años salir a comer fuera con ellos sigue siendo una aventura y no siempre con final feliz… pero ésa es otra historia. Total que a la décima vez de pedirles por favor que se comportaran, el señor del diario se dirigió a nosotros y lo que yo pensé que sería un merecido reproche en realidad fue:

«Tranquilos, son niños, yo me encontré a mi hijo en la papelera.»

Pensé que era algún tipo de broma, pero a continuación nos empezó a contar como él pasaba largas temporadas en Túnez, país que adoraba, y que en una de las ocasiones se encontró él y una amiga suya a un bebé de 3 días llorando en una papelera. Lo recogió y lo adoptó y ahora Yossuf o Yossef (no recuerdo exactamente su nombre) era un niño feliz de tres años, espabilado y vivaracho que vivía con su amiga tunecina y él lo visitaba siempre que podía. Justamente esa semana lo iba a ver. Nos habló de la situación de las mujeres allí y del país, de como los recientes cambios políticos habían desestabilizado la sociedad y también de como los atentados extremistas estaban ahuyentando el turismo, sustento básico para la precaria economía de Túnez. El hombre relataba su historia pausado, dulce, ese niño le había llenado de ilusión. Todos escuchábamos callados, hasta los niños. Estuvimos conversando un buen rato y cuando caminábamos de vuelta a casa pensé que lo escribiría en el blog. Cuántas historias cruzadas que convergen en un espacio temporal, para mí la sal de la vida.

¡Ah!,  y las chanclas las había comprado en Tiger.

http://www.tiger-stores.es/

http://romainfornell.com/cafe-turo/

http://www.barcelona.cat/resources/hu/parcs-i-jardins/ParcsIFRAMEES/w110.bcn.cat/portal/site/MediAmbient/menuitem.0d4d06202ea41e13e9c5e9c5a2ef8a0c/indexe31c.html

Floquet de neu, la musa de la Gauche Divine i de molts de nosaltres.

(Foto de Colita 1967)

L’altre dia, tot fullejant un llibre de fotos sobre la Gauche Divine, aquest moviment barceloní d’intel.lectuals i artistes burgès i d’esquerres dels anys 60 i principis dels 70, vaig veure aquesta foto del Floquet de neu que em va emocionar. Data del 1967 i està feta per la gran fotògrafa del moviment, Colita, a la qual la Pedrera li dedica una exposició. A la foto surt amb un l’altre reconegut fotògraf, l’Oriol Maspons i diu que Floquet va ser la musa de la Gauche Divine. Jo això no ho puc assegurar però el que sí puc dir és que desde ben petita, aquest goril·la albí també va ser la meva musa i la de ben segur molts nens que com jo l’adoràvem, una criatura que va arribar a ser un símbol de la ciutat de Barcelona i l’animal més emblemàtic que ha viscut al Zoo. Era únic, simpàtic, pelut i blanc com un peluix, l’estrella de la ciutat. Era d’aquelles coses que creus que mai marxaran, que formen part de la teva infantesa, dels teus records de diumenge, de converses i de la teva propia idiosincràsia.

Va néixer el 1964 a la Guinea Equatorial (antiga colònia espanyola) i amb dos anys (uns caçadors van matar a la seva mare) va ser traslladat a Barcelona sota la tutel.la de l’especialista en primats Jordi Sabater Pi que va pagar 10.500 pessetes. Durant la seva vida va tenir 22 fills amb 3 femelles i va arribar a conèixer els seus néts. El Zoo sempre va esperar que algun descendent sortís albí com ell però no va ser així. Va morir al voltant dels 39 anys (els goril.les viuen una mitja de 25 anys a la selva) per càncer de pell a causa del seu albinisme i el van eutenesiar després que cues i cues de visitants l’anéssim a dir adéu per última vegada el 2003.

Em fa molta pena que els meus fills no l’hagin conegut, era un miracle de la natura, quasi màgic.

 

http://www.lapedrera.com/es/exposiciones/fotografia/colita-porque-si

 

 

Taller de nens enfarinats Gallo

Són les 17’45 del dotze de desembre i amb els meus tres fills em dirigeixo cap a l’escola de cuina Coquus amb l’objectiu d’aprendre a fer galetes i un tronc de Nadal. Missió impossible? Res no és impossible penso… Arribem i tot està perfectament organitzat, cada nen amb els estris adients, els bonics motllos de Lékué (en som fans) i la farina Gallo corresponent (de blat pastisseria o de blat amb llevat per pa de pessic). En dos minuts i amb el davantal ja semblem tots professionals. Recepta en mà i amb dos cuiners de paciència il.limitada anem seguint pas a pas el procés. Primer les galetes nadalenques en forma de ninot de gingebre i d’arbre plens de sucre líquid de colors i xocolata. Les mans, els caps i els peus de tots ja són un festival! Què és el que ens costa més a tots? Esperar els vint llargs minuts que el forn necessita per deixar-les a punt. Durant l’espera corredisses i incidents divertits….. Finalment aconseguim tastar-ne unes quantes i endur-nos-en un parell a casa (arribaran senceres?)

Amb el tronc de nadal la cosa es complica ja que l’adrenalina ha anat en augment i “contenir les feres” comença a ser difícil. Els cuiners aconsegueixen que els nens col.laborin i encara que el Mauro tira el doble de sucre del que correspon, sembla que “habemus tronc”. Jo mateixa estic embadalida amb la cerimònia d’embolicar el pa de pessic amb el motllo flexible fins que queda un “braç de gitano/ tigretón” per llepar-se els bigotis i, en acabat, cubrir-lo de xocolata.

Ho hem aconseguit (bé, uns més que uns altres) i feliços i esgotats marxem cap a casa amb les postres, els davantals bruts, la cara plena de xocolata, els cabells enfarinats  i un valuós “learning” que repetirem a casa durant el Nadal. Això sí, bany, sopar i de pet al llit que jo no m’aguanto!

  •  #navidadgallo

 

  • http://www.pastasgallo.com/
  • http://www.lekue.es/en/
  • http://www.coquus.es/

Poinsettia versus Ardisia

Que sí que sí, que el Nadal ja és aquí i els carrers i les cases s’engalonen amb decoracions i flors nadalenques. Jo m’ho miro i penso que són més boniques les il.luminacions de la Diagonal i del Passeig de Gràcia, més elegants i creatives que les del carrer Aragó o les del carrer Casanova per exemple, amb les típiques boles i arbres infantils. Per gustos, colors i per això a casa meva no entren Poinsettias (o flors de Pasqua), les típiques vermelles que ja tinc travessades de tant que proliferen aquests dies. Jo aquest any he escollit Ardisies amb les seves petites boletes vermelles i les seves fulles verdes d’arbust. Tinc sort perquè conec una floristeria a prop de casa on puc escollir, preguntar i aprendre sobre plantes i flors de cada estació. Una planta o unes flors donen vida qualsevol racó de casa i és un luxe al qual no vull renunciar i menys per festes. Sembla que una casa amb “verd” és una llar més cuidada, més mimada doncs com les coses bones i importants a la vida, s´han de regar amb paciència i constància. Això no vol dir que pel camí més d’una se m’hagi pansit, sobretot per excés d’aigua i manca de llum però anem aprenent. Així aquest any la família Padrós, que porten més de 50 anys al capdavant de la floristeria Zinnia del Turó Parc, m´han ensenyat una Ardisia (coral Berry o Christmas Berry) i ha estat un amor a primera vista. Espero cuidar-la i que em duri moooolt. Llarga vida a les plantes!

http://www.zinniaflors.com/

 

Emprovadors de paciència

Com estàs? Tranquil.la, nerviosa, saltes per tot? Necessites un massatge, una mica de ioga, quilos de xocolata? Normalment va a èpoques segons la feina, si coincideix amb festes de Nadal, vacances, etc. però quan tens nens, la millor manera de fer un bon test d’equilibri mental és anar a una botiga de roba. Visualitzes les peces que creus que et fan falta i entres amb la quitxalla a que se l’emprovin. Tic -tac comença l’examen (no per ells, per tu). Tres jerseis, tres texans i tres samarretes. Tic-tac tic-tac. Només  se senten soroll, braços i peus, cops de puny i riures. Deu minuts i encara no s’han tret ni els pantalons. Respira, són nens, estan cansats. “Vinga nois, això per tu, aquest per ella…” Ei! Sembla que hi ha un que et fa cas. Veus? Tu tranquil.la. Estàs bé. Perdona? Crec que aquesta talla li va petita, em portes una més gran? PUM! Primer cop contra el mirall! Ha estat el Mauro mama! Va vinga nois que després anirem al Sandwichez! Al petit no li surt el cap i s’està ofegant intentant treure el nas per la màniga llarga. Nooooo! La nena fa morros, no li agrada la samarreta. Respira, saps que és normal, que a tothom li passa, no ets l’única mare  desesperada en un emprovador amb nens.  Jasmín, tu tens molta paciència… Va, respira, ja queda menys. El cap ja surt pel coll del jersei.  Deu punts pel petit. No Mauro, no havies d’arrencar les etiquetes de tot! Apretes les dents mentre lluites per no pujar el to de veu, les altres persones no tenen la culpa de coincidir amb tu un dissabte al matí al Massimo Dutti. La Bruna ja ho té tot posat i sembla que li queda bé però no vol els texans, diu que li apreten (mentida). El petit se m’ha escapat i ronda per la botiga… Jorge on ets? Vine aquí o m’enfado. Respiro fort inspirar-expirar. Mama, em compraràs un Skylander? La dependenta somriu perdonavides. “Molt bufons sí”. No si us plau no m’ho diguis noooooo una altre cop no i vinga comentari al canto “Estàs distreta, jeje” (la mataria). Mec! Ja he suspès, els nervis se’m disparen. El mauro s’ha colat en un altre emprovador i la senyora treu el cap i em mira amb la mosca al nas. El mòbil sona, la meva mare: Què fas? M’estic destrossant les dents de tant apretar. Ja no respiro. Ni tic-tac ni hòsties. Un parell de maniobres decisives i tots tres ja s’han canviat de nou. Pago mentre l’ull se’m dispara de la cara vigilant que no se m’escapin al carrer i no caigui l’aparador que tambaleja al ritme de les seves rialles. Sortim cagant llets. Resultat: 3 conjunts d’hivern, una espatlla contracturada pels nervis, una bitlletera buida i una certesa: matrícula d’honor en el test d’emprovadors de paciència!

UNITED MOTHERS OF PATIENCE!

Imagen

http://www.massimodutti.com/

http://www.sandwichez.es/

Mares Ipsum

Processed with VSCOcam with b5 preset   Processed with VSCOcam with b1 preset

“Neque porro quisquam est qui dolorem ipsum quia dolor sit amet, consectetur, adipisci velit…»

«No hi ha ningú que estimi el mateix dolor, que el busqui, el trobi i el vulgui, simplement perquè és el dolor.» (Així comença l’autèntic Lorem Ipsum)

Crec que ja va sent hora que li donem una volta al Lorem Ipsum que diuen que prové del 1500.  Es va popularitzar molt als anys 60 i també actualment amb els editors de text per emplenar dissenys i maquetacions en procés i no desconcentrar-se amb seu el contingut. Les seccions  (escollides aleatòriament) 1.10.32 i 1.10.33 de l’obra de Ciceró «Finnibus Bonorum et Malorum» (Els extrems del Bé i del Mal) escrits l’any 45 abans de Crist, que tracten sobre les teories étiques del Renaixement, potser han quedat una mica antiquades…No?

Per això m’he decidit a començar un de propi que ens pugui ser més familiar a tots i a totes. A veure què en penseu:

Bolquerum et chumetis non si posare in the new Loewe bag factis comprovatis d’accidentally perdudatis dei nervis Mare Nostrum. Father Golf GTW al Primavera Sound music interruptus urgentis Apiretal pediatricus o por tutatis juergas interruptus. Finger in the nouse et Heinnes & Moritz combinatis a tutti plein moda urbanitas cangreburguer familiarum et ipad combinatum tutti li giorni.

Mar e muntanyas discusioni de finde vitae acabari en la Illa con FNAC comme si comme ça contenti gli bambini i li majori d’edati. Finita la juventude cridando basta ante gli spaguetti El Gallo di Sofia Loren al terra. Homeland capituli spetta que li bambini destrossati la pareti con il rotuladorum Staedler piu grosso dei mondo. Galvany mercatis caritum bonitum modernismus. La donna surti con lei amicchi mojitum due rondi. Homini lupus dei partidi punto pelota manita et canguelo.

Deberis tuti giorni rolli rolli sempre problemus. Manus boniques Pink Peony nice talking. Rotis en minutus con caballetum de Scoopy robati. To tuit or not to tuit con lei sogri la domenica a la Cerdanya. Gamborum de Palamós estelada Polònia. Laborus et laborus cobayus divertimentum. Instagram et Pinterest Turris 4 puntes eros Barcelona.

És un Mares Ipsum obert i no gaire ortodox com veieu així que si teniu text fer afegir serà molt benvingut.

Ara el problema pot ser distreu-re’ns quan maquetem…

Que tingueu bon dia i Mares Ipsum per tutti

http://es.wikipedia.org/wiki/Lorem_ipsum

Seran els 40 que ja no estic per «pijades»?

M’apropo vertiginosament cap als 40 i no és la maduresa (perquè no puc presumir d’haver madurat en el sentit estricte de la paraula) però sí que noto que he fet un clic amb algunes coses. La més destacable potser és que les pijades ja no em van com abans, inclús podria afirmar que de vegades em fan vergonyeta aliena. Les marques, les modes i el que diran només m’interessen per analitzar-les com a fenomen però crec que començo a estar bastant immunitzada. Sí en canvi em continuen agradant i podria caure en els bons teixits, els objectes amb personalitat, amb bon disseny i en les coses que em poden afavorir, però d’això a comprar X marca o la seva imitació per vanitas vanitatis NOOOOO. Segurament és de les millors coses de fer-se gran de veritat, que fas una mica de neteja de tot allò que consideres superflu i no t’importa el veredicte del què t’analitza de dalt a baix quan et veu, per suspendre’t o aprovar-te amb la seva mirada. De converses banals i frívoles ja n’he tingut prou durant els últims 30 anys i amb la que està caient, les trobo quasi pecaminoses. Sé que cadascú és com és i no m’atreviria a jutjar a ningú, però simplement: AMB MI QUE NO HI COMPTIN. Parlem de cuina, de maquillatge, de música o de viatges, de Zara o de política, de joguines, de ioga, de col.legis, de cinema o d’homes, perfecte sí, parlem de tot plegat, però si us plau, deixem-nos de tòpics, d’aparences, falses modèsties  i d’ínfules absurdes. Tinc sort de tenir al voltant gent amb històries vitals molt interessants, gent amb molta vida interior, inquieta, crítica, apassionada i per damunt de tot B O N A. També és cert que a aquestes alçades del partit, entre la família, la feina, els amics i els conills d´índies només em queden unes horetes esgarrapades per un cinema, un llibre, una ionquisèrie, 5 twitts, dos instagrams, molts petons i aquest bloc. És així, ara toca escollir i despendre’s del que a un ja no li suma i més aviat li resta. Cadascú amb “lo” seu i jo amb els 40 que ja toquen a la porta. No diuen que els 40 són els nous 30?

I a tu, t’agrada el que fas?

ImagenImagen

El passat dissabte 5 de febrer vam ser convidats per Nutella al taller de fer pa del Forn Mistral amb els seus forners de tota la vida. L’experiència va ser molt divertida i enriquidora. Vam aprendre a barrejar la massa, a fer formes divertides i a saber esperar a que el forn ens regalés un sorprenent resultat final. No va faltar de res, mans expertes i amigables, una organització impecable i un ambient tradicional i bonic com pocs. Els nens s’ho van prende seriosament i el pa que ens vam endur a casa sabia a glòria, com el pa d’abans, que ara no és fàcil de trobar a molts forns on és congelat.

Nutella ens va arribar al cor perquè ens va regalar una experiència en familia educativa i divertida, un 10 per la marca i pels organitzadors. No cal dir que Nutella ja formava part dels nostres esmorzars i berenars des de fa molts anys per mèrits propis…..

Però a banda de la bonica activitat, voldria resaltar el missatge que ens vam endur tots, el concepte  de la feina ben feta, la dels forners, feliços i entregats a una tasca que no es veu i només gaudim quan comprem el pa bo de debò. Només amb la flaire i una mossegada d’aquest pa,  entra la seva sacrificada feina per les nostres papil.les gustatives per omplir-nos de goig cos i ànima al llarg de les  nostres vides. I és què quan un fa allò que estima i li agrada, es nota i els notem. A tots aquests forners i al gremi en general voldria enviar un calorós missatge d’agraïment, perquè les coses petites quan estan fetes amb amor es fan grans i donen sentit a  la nostra existència, ens donen vida. Com resa el missatge final d’aquest vídeo, el pa és vida. I tan que sí. No teniu gana?

http://www.fornmistral.com/

http://www.nutella.com/en/

ANIMALFABETO x ANIMALFAMILIES

Processed with VSCOcam with t1 presetperdiz

No sé vosaltres però per mi, de les millors coses que té anar a un museu és acabar la visita delectant-me amb la seva botiga de llibres, postals, DVDs, merchandising, jocs, curiositats, pongos, etc. M’encanta i acostumo a caure sempre amb algun caprici  pel meu altar d’objectes “incunables”.

Avui hem anat a la meravellosa Fundació Miró de Barcelona i quan inspeccionàvem la botiga, tant els meus fills com jo ens hem enamorat del llibre l’Animalfabeto. La coberta és fantàstica i ja t’ho diu tot: manualitats, animalons, anglès, joc i molta delicadesa creativa. La tarda prometia…

El llibre són les 26  lletres de l’abecedari (en anglés traduït al castellà) amb les quals comencen 26 animals amb colors i trames diferents. S’han de muntar cadascuna i escollir uns ulls de la pàgina d’enganxines que hi ha al final del llibre. És una bonica manera de practicar l’anglès i d’introduir als nens al món de l’origami japonès amb unes instruccions senzilles i sense fer ús de pega ni tisores. No cal dir que aquest joc artístic ha fet les delícies de tota la família durant més d’una hora i que el petit ha pogut fer el seu adorat Unicorn, el mitjà el valent Tiger i la nena el simpàtic Rabbit. Jo he lluitat per fer-me amb la meva Quail (perdiu) com si m’hi anés la vida, però, amb aquests puntets, a què  s’ho valia?

http://www.cocobooks.es/catalogo_ficha.php?id=49

http://www.fundaciomiro-bcn.org/?idioma=2

Els homes són de Facebook i les dones d’Instagram?

Image

Va home va! Alguns estudis diuen que les dones naveguen més per internet però els homes s’hi estan més temps. També diuen que Twitter és més d’homes (però no), Pinterest de dones (majoria) i Facebook dels dos. Això sí, a Google+ i LinkedIN els homes guanyen de carrer l’anomenada “guerra de sexes digital”.

Les dones històricament són les que han teixit les xarxes socials i interactuen més, fan el doble de comentaris a Facebook i sembla que tenen més “engagement” a les xarxes. Està clar que les xarxes socials s’han creat per compartir, i aquest és un model femení per excel.lència però si voleu que us digui la veritat, crec que si fa no fa, estem tots igual de pillats.

Això sí, cadascun amb el seu estil. Per exemple a Instagram, els homes i les dones tenen un enfoc de la fotografia radicalment diferent. Si no mireu (i rieu amb) aquests clarificadors exemples que he trobat a  http://m.brobible.com/life/article/the-true-instagram-gender-gap

Captura de pantalla 2013-09-18 a las 23.59.17 Captura de pantalla 2013-09-19 a las 00.00.09 Captura de pantalla 2013-09-18 a las 23.59.58